Durant la segona legislatura socialista, guanyada per Felipe Gonzalez per majoria absoluta, va produir-se el nomenament d’un “chispa”, José Luis Corcuera, com a ministre d’Interior. De maneres autoritàries i força barroeres, el ministre va promulgar la “Llei Corcuera”, més coneguda com “la de la puntada de peu a la porta”. Entre les múltiples disposicions de la llei, n’hi havia una que afectava al consum de marihuana dins dels bars. Tot i que sempre havia estat prohibit, la nova llei imposava multes d’un milió de pessetes (sis-mil euros actuals) als establiments que la infringissin. En aquells temps l’Ascensor era un bar molt tranquil, sobretot per la tarda, i hi havia un grup d’amics i col·legues del barri que el freqüentaven per fer-se una partida de dominó, com si parléssim de jubilats, tot i que no ho eren ni de lluny. Alguns d’aquests parroquians tenien la sana costum de fumar “canutos”. El grup estava composat per periodistes, artistes, gent del barri que anava canviant depenent del dia; l’ambient era cultural i summament pacífic. Pel que es veu, a l’amo no se li va acudir altra cosa que instal·lar un extractor a la alçada de la taula on es feia la partida. Van batejar-lo, naturalment, com “l’extractor Corcuera”.
L’amo de l’Ascensor jugava totes les partides, i s’aixecava puntualment per atendre a la poca clientela que entrava per la tarda, atrets per la fama i bellesa del bar. Una plàcida tarda de primavera va arribar a l’Ascensor un home gran amb aire distingit i educació exquisida. L’amo va aixecar-se ipso facto, i el senyor va demanar-li una aigua sense gas. Va servir-li, va cobrar-li, i va tornar a asseure’s per acabar la partida. El bon home recolzat a la barra seguia amb cert interès les xerrades i els comentaris que hi havia a la taula. Al cap d’una estona va tornar a demanar una altra aigua sense gas, disculpant-se perquè havia de prendre’s una pastilla. L’amo, sol·lícit, va servir-li, i quan el client va preguntar quant li demanava, va respondre que no li devia rés de rés. El client va sorprendre’s, i va insistir en que volia pagar. L’amo va deixar-li clar que era ell qui manava, que les consumicions mínimes eren cares, i que amb pagar una vegada l’aigua era suficient, més encara si la necessitava per prendre una medecina. L’home, visiblement emocionat, va dir-li: “Gracies, jo també sóc de l’ofici. Sóc el senyor Carbonell (DEP), amo del Dry Martini”. L’Àngel, l’amo, va quedar gratament sorprès, i va ensenyar-li la guia “Barcelona-Bar”, on figurava el Dry Martini, de la que ell era coautor. El text especificava que si en Cerdà l’hagués conegut, també hagués anat al Dry Martini.
