Perquè paralímpics som tots. Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall va cloure el seu discurs d'inauguració dels novens jocs paralímpics de la història.
Al final de la primavera del 91 en Oriol Comas, amb qui havíem firmat un parell d'exitoses guies de bars, em va venir a veure a l'Ascensor. Oi que tu hi entens una mica de música? Tenim la oportunitat de programar tots els concerts del bar i la discoteca de la Vila pels jocs paralímpics i, a més a més, hem de muntar un karaoke pels atletes dels jocs olímpics. El pressupost no és molt alt però crec que ho podem fer molt bé. I tant, vaig contestar, sé de bona tinta que han arribat un bon nombre de músics de molta qualitat a Barcelona, si em pagues per escoltar-los farem una programació tan original com sorprenent.
Dit i fet, em van contractar per fer un cop d'ull al bar de la Vila i a la discoteca però sobretot per fer la programació musical d'ambdós espais. He de dir que l'experiència va ser tan enriquidora com emocionant, el primer dia vaig conèixer l'Ignasi Terraza, per mi el nou Tete Montoliu, no tan famós però més bo.
Vaig al·lucinar tant en veure els atletes caminar sobre els monyons quan anaven a dinar com quan entrenaven amb les cadires a tota pastilla per l'avinguda Icària. Em vaig emocionar en assistir a un casament al bar d'una parella de cecs que s'havien enamorat a la Vila, amb en Miquel Martí i Pol de testimoni. Vaig sentir-me orgullós de que un americà es fes fan dels pianistes Francesc Burrull i Maurici Villacecchia fins el punt que l'últim dia el vam deixar tocar i era un showman extraordinari. Em vaig acontentar veient en Sergio Ortiz, líder dels Smoking Stones, corrent amunt ì avall per un escenari molt gran que feia temps que no trepitjava. Em va sorprendre que els bolos de flamenc d'en Lolo i la Mayte Martín fossin excessivament sobris, uns anys després en Joan Mas es va trobar a Los Tarantos en un cas similar, va parlar amb els artistes al camerino i li van dir “Es que el arte es mu cansao”, tota una explicació.
Recordo que el pare de l'Oriol, després d'escoltar el quartet de corda de l'Anna Mora, li va dir al seu fill: Sí que en sap de música aquest noi, sí. Sospito que no les tenia totes.
Vaig combinar artistes joves i poc conegudes com Lucrecia, Big Mama o Mónica Green amb d'altres molt experimentats com en Lou Bennet, l'orquestra Platería o en Joan Isaac. A mig camí entre uns i altres, Pedro Javier González i Cece Gianotti posaven l'accent de màxima qualitat.
Els primers dies, mentre els atletes competien, els bars que no servien alcohol (tot i que els barrils de 0,0 volaven) no estaven gaire animats però, a mida que els esportistes eren eliminats, l'animació creixia: a la discoteca el nivell etílic pujava degut a que els atletes portaven les seves pròpies ampolles que es bevien a morro mentre movien l'esquelet com bonament podien. L'espectacle va arribar a la seva culminació un dels últims dies amb la formació d'una conga de més de setanta cadires de rodes, tan espectacular com extraordinari. Vaig entendre de seguida que allò no ho tornaria a veure mai més.
Com a comiat vaig cuinar mitja dotzena d'espatlles de xai per tot l'equip, una delícia amb la que vam donar per closa aquesta experiència tan gratificant com única dels jocs paralímpics de Barcelona. Un gran èxit en tots els sentits.
