Primavera de 1993. La programació musical de la Sala Platea omplia dimecres sí i dimecres també el bar ubicat a l'escenari de l'antic Teatre Albéniz de Girona.

A finals de març vaig programar l'August Tharrats trio, amb el gran Artur Regada al contrabaix i el jove i potent Aldo Munari a la bateria. Tot i que el catxe no era baix, l'August em va demanar si li podia portar un piano de semi-cua perquè donaria un concert especial amb motiu de la presentació en directe del nou disc del trio. ho vaig consultar amb en Xavier Gasull (e.p.d), conseller delegat de la Sala, i em va donar l'ok.

El dia abans del concert vaig rebre una trucada de la secretaria explicant-me que no podria ser perquè a Girona no havien trobat cap piano de lloguer. Vaig sospitar que m'enganyaven i tot d'una vaig trucar a l'Elena Jorquera, amb qui tenia amistat de quan vaig programar els jocs paralímpics, de qui sabia que tenien delegació a Girona, i li vaig demanar. No hi ha pianos a Girona o és que no es volen gastar els diners que costa el lloguer?

Em va contestar que havien trucat i que ho havien trobat molt car. Si m'haguessin avisat una mica abans, hagués trucat l'Espardenyeta que ho feia molt més barat, però ja era el dia del concert i no vaig poder reaccionar.

Vaig parlar amb l'August i em va dir que amb piano elèctric quedaria molt mes pobre i que portaria una cantant i va portar la Big Mama, a qui jo tenia programada el mes següent a les carpes de la Devesa. Els hi vaig dir als de Platea que en lloc del piano vindria una cantant, sense citar qui era, i hi van estar d'acord.

En arribar els músics, després de la prova de so varem anar a sopar a Can Lloret com de costum. Li vaig demanar a la Montse que si us plau no es presentés durant la primera part i em va contestar que això no ho podia fer.

De tota manera vaig anar corrent la veu de qui era la cantant entre el personal, la Big Mama es va presentar abans del descans però ho va fer amb la boca petita, en Gasull que no parava de xerrar ni se'n va adonar. La Montse va baixar de l'escenari i en Xavi va anar cap a ella i li va dir entusiasmat, tia, ets millor que la Big Mama, tothom estava pendent de la situació, la Montse va contestar, jo sóc la Big Mama. Quan en Gasull va mirar al seu voltant els cambrers, els porters, els músics i uns quants més s'estaven descollonant i ell va desitjar que es fes un forat al terra i se'l mengés. El concert va ser tot un èxit i la revenja, sens dubte, molt contundent i en calent.