Mitjans de juliol de 1987, l'Ajuntament de Barcelona acabava de restaurar l'Hivernacle de la Ciutadella, i per inaugurar-lo van aprofitar que el “Patronat de Turisme” en col·laboració amb Plaza & Janés havia editat quatre guies de Barcelona entre les quals hi havia “Barcelona Bar”, en la qual jo participava. Com hi havien diversos autors dels textos i més col·laboradors, vam decidir que ho firmés un col·lectiu el nom del qual jo vaig triar: “Col·lectiu Yate”.

La festa va ser monumental, hi havien més de mil convidats; recordo que va actuar la “Locomotora Negra” i els bars van col·laborar amb begudes i cambrers, a més a més d'un senzill pica-pica que els avis devoraven com si s'hagués d'acabar el món. Enmig de la disbauxa una noia de mitjana edat, la qual no coneixia personalment, va abordar-me i em va dir: “Vull felicitar-vos per com de ben feta està aquesta guia, els textos estan bé, les fotografies són bones i la edició és de qualitat, però hi ha una cosa que considero vanitosa, el nom del col·lectiu d'autors”, vaig somriure i li vaig respondre: “Llegeixi si us plau la darrera paraula del text d'aquest llibre abans que les fitxes”. L'últim text era una conversa en argot que jo havia escrit. Tractant-se d'argot disposava seguidament d'un petit diccionari, i la darrera paraula era “yate”, i el seu significat: “Yate pagaré”. “Creu que és molt vanitós?”, vaig preguntar. Sense acomiadar-se va fer mitja volta i va marxar; és impossible que a les presentacions no hi hagi algú que fiqui la pota, afortunadament no són la majoria .

Hi havia la premsa i diferents alts càrrecs de l'Ajuntament.

Vaig aprofitar per fer una prova a setze cambrers abans d'obrir la sala Zeleste de Poblenou, actualment Razmatazz.

De la barra s'encarregaven dos veterans de la hostaleria nocturna, el Sr. Fernando de l'Ascensor i el Sr. Ramón del Snooker.

L'espai era magnífic i la preciosa tarda d'estiu, il·luminada per un sol suavet que poc a poc s'anava ponent travessant les fulles de les grans plantes no feia més que potenciar-lo.