L'Ascensor sempre ha estat un bar molt visitat i estimat pels periodistes. Durant els anys 1979 -80 va ser molt freqüentat per tot l'equip de redactors, inclòs el director de la revista Interviu. Vaig fer amistat amb tothom de l'equip, especialment amb Juan Antonio Hervada, un semi-basc exiliat a Suècia, on va estudiar la carrera d'enginyer i va ser fundador del Partit Comunista d'Euskadi. A finals de juny, l'Hervada em diu: Ángel, tendrías que buscarme un chico con cara de facha y una chica muy catalana. Para qué lo quieres? Li vaig contestar. Vamos a montar un golpe de Estado ficticio. Mi jefe, Antonio Asensio, me ha conseguido un equipo de vídeo y haremos una grabación que la pasaremos en un bar de paletas a la 1.30 de la tarde, y en una reunión de intelectuales a primera hora de la noche. Entre los intelectuales contamos con Terenci Moix. Como el vídeo es todavía un gran desconocido, sencillamente lo conectaremos a la televisión anunciando que suspendemos la programación y colocando música militar. Todo el mundo se lo creerá. De todo esto haremos un reportaje e Interviu lo publicará.
Vaig complir amb la meva part i li vaig portar un garrulo impressionant amb un bigotet molt finet que no s'enterava de res, i una de les moltes amigues catalanes de socarrel que jo tenia. A principis de juliol varem anar a un estudi que l'Hervada tenia a Gràcia i vem grabar la pantomima. Val a dir que el band que l'Hervada va preparar era impressionant. Totes les estacions, tots els ports, tots els aeroports i totes les carreteres importants estaven ocupades per l'exèrcit. Per descomptat havien pres el control dels mitjans de comunicació, sobretot ràdio i televisió.
Després de la gravació, al cap de pocs dies, l'Hervada va venir un dia i em va dir: Me sabe mal pero no podremos hacer la publicación. El presidente del Gobierno, Adolfo Suárez, ha llamado a mi jefe Antonio Asensio y le ha dicho que las cosas están muy calientes y que por favor no publique el reportaje.
Com que havíem cobrat per la feina, tot i que poca cosa, no li vaig donar importància a la situació. En aquells temps vivia amb la Clara, llavors la meva nòvia i ara la meva dona. Al febrer de l'any següent, el 81, era el seu aniversari. Encara no portàvem un any, però jo li vaig preparar una gran festa a l'Ascensor. Li volia regalar un lloro, i l'havia de guardar fins la nit en algun lloc que no fos casa nostra. Poc abans de les 6 de la tarda, l'ocell i jo vam arribar a casa de la Maria, una noia que treballava amb mi i amb la que tenia una certa amistat. Encenem la televisió i quina no seria la nostra sorpresa quan veiem al Tejero fotent tiros contra el sostre del Congrés dels Diputats. Tothom ajupit i acollonit menys en Suárez, en Gutiérrez Mellado i l'inefable Santiago Carrillo. Era el 23 de febrer, l'aniversari de la Clara. A mi em va donar per riure. La Maria, no entenia res. I li vaig dir, tens cava a la nevera? Sí, un Pitel·lo, va contestar. Doncs treu-lo que brindarem, que aquest tío és un penjat. A les 6 de la tarda, en horari de discoteca, i retransmès en directe arreu del món, no es pot fer un cop d'Estat.
En aquestes estàvem quan arriba la mare de la Maria i ens troba rient i bevent xampany. Immediatament s'indigna i ens crida, Esteu bojos! No sabeu el que està passant? Han fet un cop d'Estat. A la Jonquera hi ha cues per a sortir del país! Jo em vaig intentar explicar, però no vaig tenir prou capacitat per a convèncer-la. He de reconèixer que la cosa va ser més seria del que em pensava, i si el cap de la división acorazada Brunete no s'hagués negat a treure els tancs pels carrers de Madrid com va fer Milans del Bosch a València no sé pas com hagués anat. Vam agafar el Manolo (el lloro) i ens en vam anar. Un cop a l'Ascensor la festa va quedar molt deslluïda i hi va haver moltes desercions. Tot Barcelona restava amb les llums enceses, fins ben entrada la matinada. Els pares acompanyaven els fills que feien el servei militar perquè els havien cridat a les casernes. Tot es va calmar quan el rei, bastant després de la mitjanit, va sortir per televisió dient que tot estava controlat i la democràcia quedava garantida. En Tejero seguia al Congrés i el Capità General Milans del Bosch mantenia els tancs pels carrers. El que va passar després ho sabem tots malgrat les intoxicacions. Només cal afegir que en Manolo, el lloro, es va tornar boig, no parava de donar voltes sobre sí mateix a la gàbia i el vam haver de sacrificar, per pietat. La Clara ha hagut de carregar tota la vida amb aquesta història per néixer el 23-F.
