Una tarda d'estiu de 2004 la meva dona, la Clara, que treballa a l'Acadèmia del Cine espanyol, em va
demanar que l'acompanyés al pase de la pel·lícula Mar Adentro, en exclusiva per als membres de
l'Acadèmia. Al sortir de la llagrimosa projecció, un cop al carrer, em vaig trobar de cara amb l'Alejandro
Amenábar i en Javier Bardem i vaig tenir la intuïció que aquella nit aterrarien pel Pipa Club.
Cap a les deu de la nit vaig rebre una trucada d'en Martín, l'encarregat del Pipa. Em va dir que en Charly
García, el millor bluesman argentí de tots els temps, hi aniria, i em comentava que li volia reservar la sala
Borkum, al que li vaig respondre que no podia ser perquè també vindrien en Bardem i l'Amenábar i que,
com a mínim, se l'haurien de repartir. M'estava marcant un farol però no vaig fallar: després de sopar es
van plantar tots a la vegada, com passa sempre a l'hostaleria. L'expectació era màxima, les fans d'en
Bardem em proposaven de tot per tal que les deixés entrar a la sala privada. En Freddy, el nostre punxa
mediàtic, havia fet córrer la veu i a la porta del Pipa, col·lapsada com era habitual, arribaven tots els
porteños pijos que no venien mai a veure'ns. El Martín els castigava amb un somriure cínic als llavis
sense deixar-los entrar.
Recordo que en Bardem em va preguntar què m'havia semblat la pel·lícula i li vaig dir que eren uns
mestres de la manipulació perquè jo ja tenia prou motius per plorar i no ho feia mai, i en canvi en
Sampedro m'havia fet plorar amb molta facilitat. Entre els artistes estava la Clara Segura que a la
pel·lícula feia de Gené, una impagable embarassada. La coneixia perquè havia actuat moltes vegades amb
el Bruno Oro al bar que regentava al costat del Born, el cafè Fussina. Recordo que em va preguntar, estic
entre els més grans, ¿Què faré ara, jo? El que et doni la gana – vaig contestar-, podràs triar els guions que
més t'agradin sense rebaixar-te. De fet la seva carrera no ha fet més que créixer.
A les quatre de la matinada un Charly García drogat i deprimit va expressar la seva voluntat de tocar en
directe, l'hi ho vaig comentar a en Bardem i va dir ¡Pues habrá que verlo! Va interpretar quatre o cinc
temes memorables, i així va ser com va cristal·litzar una de les nits més extraordinàries que ha viscut i
sobretot sentit el Barcelona Pipa Club.
Jo ja sóc gran però aquestes coses ja no passen als bars, o gairebé, perquè no fa gaires anys van venir a
l'Ascensor en Sisa i en Roger Mas, que ens van delectar a duo amb una fantàstica versió de Setè cel a pèl.
Senzillament impressionant, una d'aquelles coses que no es paguen amb diners.
