Quaranta dies sense bars

Ángel Juez

Si hi ha una cosa clara avui és que un món pitjor és possible. Com que mai no en tenim prou no ens adonem del que tenim i és quan desapareix que ho trobem a faltar. Com bé deia Enrique Urquijo, la nostàlgia i la tristesa solen coincidir i és així com l’afecte, l’alegria, la convivència barrejada amb el bullici del sexe, les drogues i les mentides que conviuen als bars no poden ser substituïts ni de bon tros per les rondes i els sopars compartits que practiquem aquests dies per videoconferència; ni és el mateix, ni és igual. Sens dubte els bars son expenedors de moltes coses, sobretot de felicitat. Tant el bar de la cantonada, el del costat de la feina com el de referència, el preferit o l’especial són gairebé per a tothom espais de confiança que conformen un món propi molt difícil de substituir.

Ara ens ve al cap la lectura de 1984 d’Orwell, un món destruït trufat de por amb poca informació i encara menys llibertat, un taladro diria jo, allò que tècnicament anomenem distopia. Els bars ens allunyen de les idees funestes que destil·la el nostre cervell i de la trista realitat que ens acompanya dia a dia, i si més no ens distreuen i ens fan la vida més suportable.

I ara què passarà? Ens en sortirem? Segur, però... com? En un país com el nostre en què la mentida i l’engany són el pa de cada dia, no se sap mai. Que la por als polítics no superi la por al bitxo ja seria molt. De tota manera, la por és la paraula estrella del moment.

S’han d’obrir els bars, s’han de donar ales a les cicatrius, però s’ha de fer bé. En primer lloc, perquè en un negoci en què els marges reals són tan estrets, el tema de la distància és una mena de mort a càmera lenta sobretot per als establiments petits i més encara pels que no disposen de terrassa. En segon lloc, perquè el que la gent necessita és recuperar l’afectivitat què aquest bitxo s’ha emportat. En definitiva, crec que s’hauria d’esperar a veure-les a venir i tornar per abraçar-nos, saludar-nos i petonejar-nos com hem fet sempre; si no més val anar a viure al Japó.

Un cuiner jove i amb talent em comentava l’any passat que calia que el 20 % dels locals tanquessin i pugessin els preus un altre 20 % perquè aquest sector fos rendible. Li vaig donar la raó, però ho veia complicat; ara ho veig una mica més clar. D’entrada, això del low cost no sé, no sé... A sobre, la clientela es tornarà més exigent i per satisfer-la caldrà mantenir l’ocupació de qualitat (els inútils sempre surten més cars) i, que jo sàpiga, no n’hi ha tanta. La tendència a l’ansietat i el desassossec són ben presents.

El món de la música, íntimament relacionat amb els bars des de sempre, encara ho té pitjor. Aquesta nit, abans d’escriure aquestes ratlles, he vist un documental fantàstic sobre el grandíssim Mario Pacheco; una de les últimes lletres que cantaven deia «Todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral...». Doncs això, menys distopia i més utopia sense deixar de somiar amb la ucronia. Bona nit

 

Publicat a Facebook el 20/4/20

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: