LA SALA PLATEA, el casament, la Judit Mascó, i el caganer

Ángel Juez

Cap a principis de 1991 vaig rebre la oferta per part del meu soci en la edició de BARCELONA – BAR i NITS de bars, Oriol Comas, de programar tots els concerts de música a la Vila Olímpica durant els jocs paralímpics, en plena feina un amic de Cadaqués, en Pym Colomer em va demanar que li busqués un artista per cantar a la revetlla de Sant Joan en un bar que s'havien quedat uns quants socis a la DEVESA de Girona, la Rosaleda. Li vaig portar la Lucrecia, que acabava d'arribar de Cuba per afincar-se a Barcelona, on encara resideix amb notable èxit pel que es veu. El bolo va ser un èxit i va decidir contractar-me per l'estiu dos cops per setmana. Els dimecres portava la Big-Mama, i els diumenges una parelleta d'aquestes que ho porten tot pregravat, la cantant era molt bona, i l'èxit de la convocatòria, excel·lent.

En acabar l'estiu, la carpa del costat que era la bona, observava que quan hi havia bolo a la Rosaleda el seu espai quedava buit. Em van contactar mitjançant un cosinet i em van contractar per un projecte nou, un bar fet a l'escenari de l'antic teatre ALBENIZ, que havia passat a ser un multicinema. El seu nom, Platea, un espai espectacular, amb més de vint metres d'alçada i totes les tramoies i les cordes corresponents a la vista, el van restaurar amb un gust fantàstic, van recuperar un fresc darrera la barra amb dones nues que la censura havia fet retirar durant el franquisme per immoral i que amb un forat al mig permetia observar si la sala era plena per començar la funció. La obra feta de totxo vista disposava d'enginyeria acústica i sonava d'allò més bé. Entre els socis de la sala Platea hi havia un a qui havia vist mil cops, però amb qui mai havia parlat. Era en Ferrmí Tarrés, tot i ser de Girona era adicte al Zeleste antic i quan vam parlar ens vam entendre tot d'una, ambdós érem amics d'en Jaume Sisa. Les programacions a Platea van ser tot un èxit, i en Ferrmí em va encarregar la música en viu pel seu casament. El convit del casament es va fer al PA VOLADOR, una masia decorada amb elements dalinians a Vilatenim, al costat de Figueras, regentada en aquells temps per la família Duran. Vaig escollir un grup de vells, els Dorin Grup, que van tocar peces del segle XIX durant el sopar, els avis aplaudien els temes mentre sopaven, en obrir el ball s'encarregaren de de fer el “tractor amarillo”, la conga i altres horterades, per animar els joves vaig portar un grup de rumba gitana de Figueres, “Los Banis”, que van fer les delícies de tothom. Durant el sopar dels técnics, el senyor Duran em va comentar que li agradava molt la meva manera d'organitzar la música, que des d'aleshores m'encarregaria a mi tots els casaments, jo vaig pensar “no creo, ¿eh?” (sabia el que passaria, i sabia que no li agradaria), i ell va marxar, el casament era d'aquells en el que no podia faltar de res i jo ho sabia. A les cinc de la matinada els cambrers necessitaven pinces als ulls perquè no els hi caiguessin, quedi clar que el senyor Duran no em va trucar mai més. La festa va ser tan divertida que en Fermí i jo vam llaurar una llarga amistat que dura fins ara. Ens anàvem veient a Barcelona regularment, un dia em truca i em diu: Àngel hauríem de quedar a migdia que et vull regalar una joguina que he creat, ens vam veure en un bar al costat del meu i em va regalar un caganer net que donava voltes de campana sobre si mateix. El mateix dia a la nit va venir a l'Ascensor la Judit Mascó amb una pila de gent i jo per fer-li la gràcia li vaig ensenyar el caganer que la va fer riure molt. Cap a la matinada en Fermí es va deixar caure pel bar i li vaig dir: Mira, li he ensenyat el caganer a la Judit i li ha fet molta gràcia, ell que anava molt content em va dir, Deixa-me'l, deixa-me'l, li vaig donar i li va regalar a canvi de fer-se una foto amb la joguina. A la setmana següent tot Girona anava ple, i ell va tornar-me a visitar i com a agraiment em va regalar tres caganers. Vaig seleccionar tres persones per regalar-li, un pel Quim Díaz del Mutis que tenia canalla, un altre per un nebot, i el tercer per l'Albert Heras que col·leccionava caganers. En portar-li a l'Albert va resultar que tenia convidats a sopar, i eren amics comuns. Van al·lucinar amb la joguina i entre tots me'n van demanar més de vint. Li vaig fer una comanda a Protocol, i tot aprofitant que arribava Nadal el feia botar a la barra del bar. Un dia en Fermí va venir amb en Jaume Sisa, i veient el caganer en acció em va dir: Juez, encara lluites?, I tant, vaig contestar. La conclusió és que me'ls treien de les mans, i vaig estar dos o tres Nadals venent més de cinc-cents, fins i tot li vaig regalar un a en Carles Puigdemont una tarda que va venir a treballar al bar amb la seva cap de gabinet. Ell, amb uns reflexes envejables, va dir: Això ho fa en Fermí Tarrés.

A Protocol tenen tot un departament de joguines de plàstic fantàstiques entre les que destaquen guàrdies civils que caminen militarment, una “menina” que gira i gira i no cau mai de la taula, i un “Charlot” que camina com l'actor a la perfecció. També té una divisió de joguines de llauna per a col·leccionistes. Ja no em dedico a vendre els artefactes, però tinc uns quants per regalar als clients preferents, sobretot els qui acaben de ser pares. Són sense dubte un antídot contra els plors i les rabietes del nens. No és més apreciat el regal més car, sinó el que fa més il·lusió.

En acabar l'estat d'alarma es van presentar a l'Ascensor la Judit amb tota la troupe de familiars i algun amic, li vaig recordar la anècdota de la foto del caganer. Ella que no només està guapíssima sinó que és divina de la mort, va dir, consultant amb el seu marit, que s'enrecordada i el tenia guardat a Calella. Si tots els artistes fossin tan simpàtics i humils com ella el món aniria molt millor.

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: