La llei de Murphy

Ángel Juez

-Manolo, què opines de la Llei de Murphy?
-Ostres...! Ahir va ser aquí.

La majoria de la gent considera que la llei de Murphy és pràcticament infalible, que no falla, sempre la clava, senzillament penso que no és exacta, però gairebé...

John Lennon va plasmar la llei de Murphy amb la seva lúcida frase: “La vida és el que passa mentres un va fent plans”.

Quan algú diu que la llei de Murphy l’ha visitat, sovint és perquè ha tingut un contratemps. Observo que hi ha nombrosa bibliografia sobre la Llei aplicada a molts oficis i professions, fins i tot per a l’amor. Però hem trobat molt poca documentació sobre l’hosteleria. L’ofici, sense cap mena de dubte, que més pateix les conseqüències d’aquesta tremenda Llei.

No hi ha res com fregar el local abans d’obrir (cosa que no s’ha de fer mai), perquè entri algú just després i te’l trepitgi. Res com calentar-se el sopar amb el bar buit perquè vinguin clients a consumir. Si vols que el bar es peti, el millor és esperar que un dels cambrers se’n vagi a sopar. S’ha de ser extremadament curós amb l’horari del personal. Tampoc podem descuidar-nos de les higienes delicades, com les del llautó, la fusta i altres.

Amb tot, el major greuge que presenta la llei són tant les enfermetats sorpresa com les fallades del personal. Si et talles un dit, l’atac de la clientela serà ferotge. És en aquests casos en els quals la Llei de Murphy s’acarnissa amb més contundència.

Per totes aquestes coses, i unes quantes més, mig en broma mig de debò, vaig pensar dir: “La Llei de Murphy és Déu, s’ha de combatre-la”.

Com la combatim?
Complicat, oi?


Arribats aquí, crec que la intuició és fonamental per avortar els seus efectes, i encara més important si es permet la doble intenció, és a dir, freguem perquè ens el trepitgin, netegem perquè ens interrompin i sopem a contracorrent. A la llei s’ha d’esperar-la amagat, per exemple, si deixes una taula amb el servei sense retirar tot volen aquesta.

Actualment és fonamental el cap comodí, que encara que no estigui treballant en directe sí que està a prop i atent mentre realitza altres gestions.

També hi ha empreses que disposen de cambrers apaga focs que es dediquen a minimitzar les baixes i a desfer els nusos que es produeixen amb el “tots arriben a la vegada” i “tots marxen a la mateixa hora”.

En aquests temps convulsos en els que està tocant viure, tinc la percepció que la llei de Murphy, quelcom semblant al dimoni, es troba molt a gust i en la seva pròpia salsa. En el tema que ens ocupa, que és el dels bars i els restaurants, intueixo una llarga etapa amb alts indicis de dramatisme. Les empreses d’hosteleria, sobretot, les que tenen molts treballadors, les passaran magres. Si rescaten de l’ERTE un nombre determinat de treballadors es trobaran un dia que no en tenen suficients i el següent que els en sobren, provocant la més lògica de les pèrdues. Tenint en compte les mesures sanitàries, les distàncies i l’aforament, estem al cap del carrer. Els autònoms que tenen permès treballar mentre reben ajudes, s’enfrontaran sense dubte amb la naturalesa de l’hosteleria. Com hem dit més amunt, el “tots arriben i marxen a la vegada”, em temo molt que no canviarà.

En aquest món observo que hi ha bons, dolents i tontos. Està clar que els bons mai guanyaran però sempre he pensat que preferiria un dolent abans que un tonto, perquè amb els dolents saps a què has de respondre. Els tontos són el pitjor, l’infern està ple de tontos que tot i la seva bona fe acaben provocant unes putades terribles.


Se m’acaben les idees per a combatre-les, però una cosa està clara: cal seguir lluitant. Si lluitem podem perdre, sinó lluitem estem morts. La conclusió és que la llei de Murphy no és Déu, és el dimoni.

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: