Els lloguers

Ángel Juez

A mitjans dels vuitanta vaig escandalitzar-me per primera vegada a la vida amb el preu de venda d'un local de catorze metres quadrats. Demanaven quatre milions de pessetes, i era al carrer Cucurulla de Barcelona, i vaig pensar: Qui pot pagar tants diners per un lloc tan petit?


Indubtablement jo era un "pipiolo" i no tenia ni puta idea de com anaven els negocis. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig observar que al cap de poc el compraven i el posaven de lloguer, més o menys per seixanta mil pessetes al mes. Vaig al·lucinar encara més quan vaig veure el model de negoci que van muntar. Van fer una tenda de llaminadures triangular amb una sola treballadora a caixa mentre el públic donava voltes escollint els productes i pagava abans de marxar. L'èxit va ser brutal i va crear tendència, i per a mi va ser tota una lliçó.


La segona vegada que vaig quedar-me de pedra, a principis dels noranta, va ser directament amb un lloguer. La família Nolla, que tenia i té un dels grups més potents de l'hostaleria barcelonina, va quedar-se un local a la cantonada de Passeig de Gràcia amb Consell de Cent, pagant un milió i mig de pessetes al mes. Allà van muntar, i encara existeix, el Tapa Tapa a la planta baixa, i el Cítrus al pis superior; per a mi, que sempre he estat pelat com una rata, em va semblar una autèntica aberració que algú dediques les primeres cinquanta mil pessetes de la caixa diària a pagar un lloguer. Acostumat als lloguers indefinits del franquisme, no donava crèdit a la situació. Indubtablement els propietaris estaven molt cremats amb aquella llei, en el moment en què algú tancava un local ben situat aprofitaven per cobrar el preu que consideraven de mercat i que durant quaranta anys els hi havia estat negat.


Aquests exemples no són més que el pròleg que va portar a la substitució de l'antiga LAU per la Ley Boyer de 1994; la nova llei contemplava una transició de vint anys si acceptaves un petit increment sobre l'antic lloguer. Durant uns anys permetre's la subrogació de pares a fills en el lloguer dels habitatges. Cal tenir en compte que durant la dictadura les famílies tenien dret a viure fins a tres generacions en el mateix pis, sempre que el propietari no el necessites per a un fill seu. Encara avui dia hi ha pisos enormes que paguen cent euros de lloguer al mes. A poc a poc els locals anaven llogant-se a preu de mercat. La nova llei va posar una data límit als subrogats, a partir de l'1 de gener del 2014, els lloguers quedaven lliures en tots els casos fora d'aquells contractes a noms de persones físiques firmats abans de 1993. Els propietaris, per fi alliberats, van deixar córrer la seva ambició tants anys reprimida. L'acció-reacció derivada d'aquest efecte va dur a la pujada exponencial dels lloguers que patim avui en dia. Com la crisi financera del 2008 ja havia remès, i Barcelona era anhelada per tota mena d'inversors, nacionals i estrangers, els preus van disparar-se d'una manera forassenyada. Cada cop que discuties a un propietari el preu del lloguer, et responia explicant-te i demostrant-te que disposava de dues o tres ofertes més altes. Aquella pols ens va dur els fangs d'avui en dia.


El drama de la pandèmia ha estat esmorteït per les ajudes dels ERTOs, però els lloguers, tot i haver estat renegociats amb una baixada temporal d'entre el trenta i el cinquanta per cent, són sense cap dubte el pal de paller que desanima profundament als grans empresaris de l'hostaleria; els autònoms, tot i poder treballar i cobrar ajudes, pateixen també aquest problema.


Per a il·lustrar el moment actual, res millor que la fallida del grup CACHEIRO: el detonant va produir-se quan al mes de gener un dels locals que explotaven a Passeig de Gràcia va rebre una notificació en la qual anunciaven un augment del lloguer de cinquanta a setanta mil euros mensuals.


No ens estendrem amb més casos, que n'hi ha. Només m'agradaria proposar una reflexió: allò que no pot ser, o crec jo que no pot ser, és que algú cobri pel preu de les parets tres, cinc, i fins a més vegades que benefici pot aconseguir l'empresari encarregat de buscar el concepte, decorar-lo, omplir-lo de contingut, responsabilitzar-se dels treballadors, i pagar impostos.


Està clar que el més important en un negoci és el lloc, el lloc, i el lloc. Però penso que, honradament, tot té un límit.

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: