El senyor Conde, la tonyina i els musclos

Ángel Juez

Un parell d'anys després d'obrir el bar va aparèixer un personatge més aviat marginal, pels quals sempre he sentit debilitat. Es feia dir Conde, i es dedicava a vendre fregalls per assecar gots que no deixaven borrissol en aquells temps en que els rentaplats no eren massa populars. El senyor Conde tenia un timbre de veu molt alt, sempre explicava, i era veritat, que havia sigut futbolista del Reial Club Esportiu Espanyol, al acabar la carrera com a futbolista per culpa d'una mala administració, comú en aquells temps, es va veure abocat a una feina precària. De totes maneres a l'estiu feia la temporada a la Costa Brava, on venia molt i li anava molt bé. Tornava a l'hivern amb el seu abric característic i la seva bossa carregada de paquets amb una dotzena de draps, que un parell de cops per temporada jo comprava. Vivia en una pensió de mala mort d'aquelles que els barris humits de Barcelona n'eren plenes.
Sempre recordava la flor de la seva joventut, i explicava que la Vídua Cliquot li havia ofert en matrimoni la seva filla, jo li deia: -Senyor Conde, com no va acceptar? I ell em va respondre: -És que era coixa.
Quan el convidava a una cervesa sempre deia: -Tens el millor bar d'Europa, i jo responia: -Si no fos perquè és vostè qui m'ho diu, Senyor Conde...
El pobre home va anar fent-se gran i degradant-se cada dia més, li costava vendre els seus fregalls meravellosos. Un dels efectes secundaris de les Olimpíades va ser el tancament de les pensions barates, moltes d'elles cal dir-ho, insalubres. El senyor Conde va acabar al carrer, amb ell va començar el fenomen dels pidolaires. Ell dormia en un banc de la Catedral amb totes les seves pertinences a sobre, de tant en tant em visitava i m'explicava que sovint li robaven tot. Un dia vaig regalar-li una pandereta gran de tonyina que feia deu anys que tenia a la prestatgeria.
Poc temps després va venir a donar-me es gràcies i va explicar-me la festa que s'havia muntat amb els seus companys, va explicar-me que un havia portat el pa, un altre els tomàquets, un altre el vi, i s'ho havien passat en gran.
Per aquells temps tenia un cunyat, a qui dèiem “el caducat”, que repartia aliments arreu del món i sempre ens duia coses. Se'm va acudir agafar una capsa plena de llaunes de musclos en conserva i baixar-la al bar per donar-la al senyor Conde. Pocs dies després va aparèixer i li vaig regalar. Quina va ser la meva sorpresa quan al dia següent va aparèixer i em va dir: -Però tu què t'has pensat, és que vols matar-me o què?
La capsa de musclos duia dues setmanes caducada, la llauna de tonyina tenia deu anys. Mai el vaig tornar a veure.

Comentarios

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: