El gitano de Jerez i Miguel Poveda

Ángel Juez

Duran la meva adolescència repudiava el flamenc perquè allò del quejío que ens col·locaven abusivament per l´únic canal de televisió del que disposàvem m'avorria sobiranament, jo era dels Jackson Five, Arthur Conley , Otis Reding , Aretha Franklin i James Brown. Per a mi eren i continuen sent l'ànima de la música, junt amb la multitud de variants que han aparegut després. Al cap de poc d'entrar a la vintena vaig tenir la oportunitat d'entrar a treballar en nombrosos concerts de música en viu amb artistes famosos tant a nivell internacional primer com nacional poc després. Amb Gay&Co vaig treballar a seguretat i amb la productora Cabra, a més de seguretat, m'encarregava d'enganxar cartells en els recents plantats pirulos que havien col·locat per tota la ciutat. A Cabra vaig conèixer en Josep Mª Prat amb qui vam decidir muntar una agència de management (Agència Càmera). A través de Prat vaig conèixer la gran Serena Vergano, que va ser decisiva en el meu descobriment de la música flamenca a través dels discos de Camarón de la Isla amb Paco de Lucía, entre els discos i l'assistència al Palau de la Música al festival organitzat per a commemorar el dia d'Andalusia, en el que hi participaven cantaores com El Chocolate o Lebrijano acompanyat de Paco Cepero, bailaores com el Farruco (l'avi del tristament famós Farruquito) o les meravelloses i plorades Fernanda i Bernarda de Utrera puc dir que el meu amor pel flamenc mai va deixar de créixer. 

Com em dedicava a l'hostaleria, ben aviat vaig aprendre que el flamenc i els bars no casaven massa bé. Allà on punxaven flamenc arribaven els gitanos que, tot i ser bones persones, conformaven una tribu en la que hi havia elements problemàtics que no eren massa de fiar. El problema radicava en que en quan un d'aquests es barallava els altres, en lloc de separarlos, els ajudaven i es muntava la de Déu és Crist i, vist això, vaig decidir no punxar mai flamenc al meu bar i en els que ho feien vaig observar que no anava gaire desencaminat però, com a mi m'encantava el flamenc em vaig aficionar a un bar-tablao molt antic del barri Gòtic, de nom La Macarena, situat rere el restaurant Los Caracoles, i que després de prop de cent anys d'existència es va convertir en una exitosa discoteca. El funcionament de La Macarena era semblant al dels bars de cambreres: pagaves copes als artistes i ells et tocaven, et cantaven i et ballaven més o menys en exclusiva. En Pepe, el propietari, tenia una veu molt potent, era murcià i quan hi havia feina l'ajudava la seva amant que regentava un bar de cambreres al carrer Escudellers, i quan intervenia ho feia sempre des de la barra. A La Macarena s'hi servien copes i es menjava pernil i espàrrecs amb llimona.

L'any 1999 em van donar la concessió del Sherlock-Holmes, el bar del famós Pipa Club, i el dia de la inauguració no se'm va acudir altre cosa que anar amb en Martín, l'encarregat, a celebrar-ho a La Macarena.

Al cap de dos dies em va trucar en Martín i em va dir: Àngel, aquí hi ha un guitarrista que ve de part d'en Pepe de La Macarena, es diu Rafael de Utrera i m'ha demanat el teu permís per a tocar a l'escenari, diu que li encanta el lloc i que li fa moltíssima il·lusió. Jo coneixia en Rafael, era una mena de Paco de Lucía en petitet, vaig ser incapaç de negar-me a tant d'art i hi vaig accedir. Va ser el principi del fi, en Rafael venia cada mes i tocava cada cop. 

Poc temps després va arribar en Miguel Poveda i se'ns va fer resident, rere “el Chino” i tota la seva banda que es van aficionar a celebrar els seus aniversaris a la sala reservada als socis, la Borkum Riff, compraven ampolles i oferien espectacles únics que no tenien preu, eren increïbles, jo els gaudia i patia a l'hora a causa de la meva experiència, no van trigar en arribar els gitanets que es dedicaven a robar en una de les sales i vendre-ho en l'altra. Teníem una seguretat molt potent i aconseguíem fer-los fora amb  dificultats,una vegada ens va costar més de mitja hora portar-los de la sala de billar a la porta i un cop al carrer van trencar el vidre de la porta d'entrada, vaig considerar que ens havia sortit bé de preu. 

Al Pipa no paraven d'arribar artistes de tot tipus, recordo amb molt d'afecte la visita de Pau Donés, entre els flamencs recordo a la companyia de Joaquín Cortés que van venir cada dia mentre actuaven al Tívoli; em va fer una il·lusió especial la visita de La Martirio després de la seva actuació al Palau de la Música. En Miguel Poveda, a qui admiro, continuava venint a diari i es posava fins al cul de tot, jo cada dia patia més amb els gitanos però no sabia com treure'm-els de sobre, un dia va venir el germà petit de Raimundo, el Patita Negra li deien, i un altre dia en Farruquito, a qui vaig denegar l'entrada a la reservada sala Borkum Riff.  

Una nit qualsevol vaig arribar al Pipa Club de matinada i em van dir: Veus aquell home? Acaba de pixar-se a les cortines. Ho vaig comprovar i em vaig dirigir a ell preguntant-li, Què has fet? I ell va contestar amb naturalitat: Jo no he fet res. Li vaig preguntar un parell més de vegades, “Diga'm què has fet si us plau.” Ell reafirmava que no havia fet res, però em va demanar: què he de fer? I jo li vaig contestar “has de sortir d'aquest local immediatament”. L'home va marxar de seguida i, darrera d'ell, va sortir en Miguel Poveda. El vaig parar i li vaig dir: Oye Miguel, esto no va contigo. I ell em va contestar: Ya lo sé, pero este hombre es un gitano de Jerez que ha venido conmigo y estoy muerto de vergüenza. Des d'aquell dia no van tornar mai més els gitanos, altres artistes sí. Vam perdre en art però vam guanyar en tranquil·litat. 


 

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: