L'amant de l'art de la bodega Flassaders

Ángel Juez

Els editors sempre diuen, escombrant cap a casa, que la venda de llibres de bars depèn molt de la capacitat que tinguin els autors per a col·locar-los, tenint en compte que els bars són un punt de venta ideal i ells tenen la signatura. L'experiència demostra que, això és així, però no està exempta de sorpreses. Les he vistes de tots els colors: un em va dir que el tenia al lavabo i que després de llegir cada pàgina es netejava el cul; un altre que després de llegir-lo cremava les pàgines per tal de donar-hi un sentit més místic. Jo els responia que, mentre el llegissin, ja em semblava bé. Al cap i a la fi, ja me l'havien pagat. També era conscient que molts d'ells no el llegien. 

Per qüestions comercials i per a que la meva actitud no quedés en entredit sempre duia un parell d'exemplars a la moto que poc a poc anava col·locant entre coneguts, però hi havia gent de la que no me'n refiava massa i només els hi donava la bona notícia. Un d'ells era un cambrer a qui coneixia poc però de feia molt temps. L'hi vaig comentar i em va dir: “Porta'm-en un”.

Sovint passava per la bodega on treballava i ell m'ho recordava; “Tú, i el llibre?”. El duia a sobre però, coneixent la fixació que té el personal de no pagar la cultura, no sé per què, però no me'n refiava. A la quarta vegada que m'ho va demanar, l'hi vaig dur i l'hi vaig dedicar; em va donar les gràcies i em va dir si volia prendre alguna cosa. Sospitava que em voldria pagar el llibre amb una cervesa i li vaig dir que no, que anava amb pressa. Al cap de pocs dies me'l vaig trobar dinant en un quiosc del mercat i li vaig demanar si li havia agradat; em va dir que l'hi havia deixat al seu germà i que l'havia trobat molt entretingut. Li vaig comentar que amb les presses no li havia cobrat el llibre, i va posar cara de pòquer. “Ja me l'has colat”, vaig pensar. Un amic em va comentar que no cobraria, i tenia tota la raó. 

Al cap de poc temps em va venir a veure un pintor amb qui comparteixo una certa amistat que viu al costat de la bodega i li vaig comentar el cas. Es va posar a riure i em va explicar que el mateix individu li havia encarregat un retrat, li havia fet, li havia ensenyat i el personatge li havia comentat que sortia amb poc cabell i que si us plau l'hi millorés. El pintor el va optimitzar, li va preguntar si li agradava i en obtenir una resposta afirmativa li va demanar: Com ho arreglem això? El cambrer li va comentar que podia prendre's unes birres, se'n va beure tres. Al dia següent va tornar al bar, va demanar una altra cervesa i el cambrer li va dir que se li havia acabat el crèdit. El pintor pensava, “aquest tio és un maleït, tenint en compte que el propietari no hi és mai segur que ell no paga les cerveses”. Li vaig prometre que això no quedaria així. Al cap de pocs dies vaig tornar a coincidir amb el cambrer en el quiosc del mercat i, tot i estar assegut  al seu costat, no el vaig saludar. Al tiquet del compte vaig escriure: “Jordi, l'amant de l'art de la bodega Flassaders, quin xoriço!” i vaig marxar. Dubto que no ho llegís. Ho vaig comentar al meu amic pintor i entre riure i riure em va dir, “Ben fet!”.

He pensat d'enfrontar-m'hi, però crec que no val la pena, el meu amic ja li va dir que jo estava molt enfadat. Millor escriure aquest post i assegurar-me que ho llegeixi. És molt més divertit. Com tothom sap, la venjança és un plat que es serveix fred. 

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: