La confusió dels cambrers que es creuen amos

Ángel Juez

Quan un amo té una mica de caràcter o es dedica exclusivament a manar que no és el mateix que dirigir, els cambrers li agafen una certa mania.

Al llarg de la meva carrera he viscut moltes experiencies i molt diferents amb els cambrers, he passat temporades en les que he descuidat notablement el treball i numerosos cambrers s'han apoderat de la situació creient-se els amos, això no ha estat mai problema quan els cambrers han vist el negocio amb els meus ulls i no amb els seus. Per exemple, si el cambrer mira amb els ulls de l'amo fa regals únicament a clients bons, si mira amb els seus, només fa regals a la gent que a ell li interessa, els seus amics.

Vaig tenir un cambrer que un dia va entrar al meu despatx i em va dir: “Avui ha passat una cosa important, han vingut dos periodistes que ens poden venir molt bé i els he invitat a les copes”, jo li vaig contestar: “mai en aquest bar hem invitat a la prensa. Aquí venen molts periodistes i alguns molt importants”. Ell em va contestar “A aquests periodistes, jo, ja els coneixia fa temps”. Jo dic: “Mai ha sortit una publicació sobre el meu bar en aquest diari”. En finalitzar el seu contracte es va montar un negoci de serveis d'hosteleria i quina casualitat que alhesores si va sortir a la prensa per afavorir-se a si mateix. Dóna la casualitat que un familiar meu havia enviat a aquells periodistes al bar. El cambrer en qüestió també va aprofitar a altres periodistes habituals del bar per a que li fessin reportatges sobre el seu nou negoci. Aquest exemple il.lustra als cambrers que es senten amos dels bars d'altres.

En una altra ocasió en un bar-restaurant que feia molts anys que jo era client va haver un relleu generacional i la cuina va deixar de ser executada per persones de la familia, va entrar un cuiner nou que va millorar notablement les antigues receptes que manejaven i va col.locar a la sala del restaurant a la seva dona i el seu cunyat. L'amo tenia poc caràcter i la dona del cuiner va anar apoderant-se de la situació amb el pensamient de que els amos els hi deixarien el bar a ells. Aquella percepció només existia en el seu cap perquè l'amo, com és normal, pretenia cobrar un bon traspàs, poc a poc la situació va anar deteriorant-se fins que un bon dia es va presentar el fill de l'amo que treballaba a l'estranger. Després d'una temporada d'aclimatació el fill de l'amo va començar a posar els punts sobre les is i l'ambient es va enrarir. El cuiner que havia millorat la qualitat va col.locar la cuina un equip de filipins que també eren familia entre ells i van aprendre les receptes amb una certa facilitat. La dona del cuiner i el seu germà van entrar en còlera perquè el pensament de que es quedarien amb el bar es va anar esvaint. Primer l'una i després l'altre, van agafar baixes per despressió i van denunciar a l'amo per tot i més. De tots és sabut que un bar barat no és rentable si et prens la llei al peu de la lletra, sobretot als començaments. Al final els tres van arribar a un acord amb el propietari, van agafar l'atur, el van capitalitzar i van fer-se amb un bar en traspàs que va ser un èxit immediat però també es van fer conscients del difícil que és fer rentable un restaurant bo i barat.

Aquest parell de casos que hem desenvolupat són un exemple clar de gent que creu que és propietària del que no és, però en ambdós casos els professionals eren de qualitat, és molt més comú trobar cambrers que es senten els amos i et diuen la frase màgica: “Jo t'invito”, quan en realitat el que invita es l'amo. El propietari quan invita diu: “Invita la casa”.

També hi ha molts cambrers que prenen decisions pel seu compte sense consultar i s'equivoquen.

L'ego dels cambrers acostuma a ser un problema, els argentins portenys són tremendos en aquest tema, el dia de festa porten als coneguts i els hi diuen: “Mira aquest és el meu bar”.

Un dia em van parlar d'una cambrera que volia canviar de treball, vaig anar a veure-la reiteradament de tal manera que ella estava convençuda que la contractaria però... sempre m'invitava i no de la seva butxaca, l'última vegada em va preguntar si l'anava a contractar i li vaig dir que no, no li vaig dir per què, però vaig pensar: Si vas a fer amb els teus amics el mateix que amb mi, no em convé, aquesta és la conclusió.

Añadir un comentario nuevo:

Tu dirección de email permanecerá oculta y no se mostrará públicamente.

Otros artículos relacionados: